Antonio Miralles exposa a partir de l’1 de juny, i dintre del nostre espai, aquí mateix, una col·lecció titulada Violència de Gènere. Imatges que volen anar molt més enllà de la seva bellesa i que de forma colpidora pretenen despertar la nostra sensibilitat envers la més gran i més dilatada en el temps de les injustícies socials dels éssers humans: La Violència de Gènere.
La federació andorrana es congratula de continuar oferint una finestra al món per gaudir de l’immens treball dels fotògrafs del país.
A continuació podeu veure les imatges al costat dels textos explicatius que l’Antonio ha preparat. Al final teniu l’enllaç per visitar l’expo al complet sense interrupcions.
Ⓒ Imatges i texts Antonio Miralles Juny 2026
El maltractament no és un fet aïllat, sinó una maquinària social que fabrica excuses constantment per a sotmetre a la dona.
SERIE 1
Sèrie 1: El cos jutjat i lligat
«La penalització del desig»
Sobre el cos de la dona es projecten, des de temps immemorials, els judicis d’una societat que té por a la seva llibertat. Aquí, les cordes no sols lliguen la carn; simbolitzen els dogmes, les lleis no escrites i els càstigs morals que pretenen dictar com, quan i a qui has d’estimar. Lligar els seus cossos és l’intent desesperat d’un sistema patriarcal per contenir una naturalesa i una sexualitat que es nega a ser domesticada.
Serie 1: El cuerpo juzgado y atado
«La penalización del deseo»
Sobre el cuerpo de la mujer se proyectan, desde tiempos inmemoriales, los juicios de una sociedad que teme su libertad. Aquí, las cuerdas no solo amarran la carne; simbolizan los dogmas, las leyes no escritas y los castigos morales que pretenden dictar cómo, cuándo y a quién debe amar. Atar sus cuerpos es el intento desesperado de un sistema patriarcal por contener una naturaleza y una sexualidad que se niega a ser domesticada.
SÈRIE 2
Sèrie 2: L’afecte perseguit (Sororitat i dissidència)
«L’estigma del mirall»
Estimar-se entre iguals es converteix en un acte de resistència revolucionari. Quan dues dones es troben, se sostenen i es reconeixen en la seva pròpia pell, la violència de gènere adquireix una faceta subtil però implacable: l’aïllament i la deshumanització. El judici social no perdona la dissidència sexual; castiga la mirada, persegueix el sospir i penalitza l’afecte, intentant transformar la bellesa d’una carícia en una condemna compartida.
Serie 2: El afecto perseguido (Sororidad y disidencia)
«El estigma del espejo»
Amarse entre iguales se convierte en un acto de resistencia revolucionario. Cuando dos mujeres se encuentran, se sostienen y se reconocen en su propia piel, la violencia de género adquiere una faceta sutil pero implacable: el aislamiento y la deshumanización. El juicio social no perdona la disidencia sexual; castiga la mirada, persigue el suspiro y penaliza el afecto, intentando transformar la belleza de una caricia en una condena compartida.
SÈRIE 3
Sèrie 3: La xarxa social i l’asfíxia invisible
«El vel del prejudici»
Hi ha violències que no sagnen, però ofeguen. L’opinió pública, els comentaris que jutgen la moral femenina i l’escrutini de la intimitat operen com aquesta xarxa: una malla aparentment lleugera, brillant però asfixiant, que atrapa a les dones sota el pes de les expectatives alienes. Estar atrapades sota el mateix vel és el reflex d’una violència estructural que castiga la complicitat femenina i cerca silenciar el seu dret a decidir sobre els seus propis cossos.
Serie 3: La red social y la asfixia invisible
«El velo del prejuicio»
Hay violencias que no sangran, pero ahogan. La opinión pública, los comentarios que juzgan la moral femenina y el escrutinio de la intimidad operan como esta red: una malla aparentemente ligera, brillante pero asfixiante, que atrapa a las mujeres bajo el peso de las expectativas ajenas. Estar atrapadas bajo el mismo velo es el reflejo de una violencia estructural que castiga la complicidad femenina y busca silenciar su derecho a decidir sobre sus propios cuerpos.
SÈRIE 4
Sèrie 4: El crit silenciat i la resistència
«L’opressió de la norma» / «El despertar»
El judici social pretén immobilitzar, estirar el cos de la dona fins que encaixi en el motlle perfecte de la submissió. Sota la pressió invisible d’una societat que jutja el seu dret a ser i a sentir, la dona sembla desdibuixar-se. No obstant això, en el límit de l’asfíxia, sorgeix la tensió. El cos arquejat i les mans que empenyen el teixit texturat són la mostra que la resistència continua viva. Trencar la tela del prejudici no és una opció; és un acte de supervivència.
Serie 4: El grito silenciado y la resistencia
«La opresión de la norma» / «El despertar»
El juicio social pretende inmovilizar, estirar el cuerpo de la mujer hasta que encaje en el molde perfecto de la sumisión. Bajo la presión invisible de una sociedad que juzga su derecho a ser y a sentir, la mujer parece desdibujarse. Sin embargo, en el límite de la asfixia, surge la tensión. El cuerpo arqueado y las manos que empujan el tejido texturizado son la muestra de que la resistencia sigue viva. Romper la tela del prejuicio no es una opción; es un acto de supervivencia.
SÈRIE 5
Sèrie 5: L’esquinçament i la ruptura de la censura
«La paraula deslligada»
El judici social imposa el silenci, pretenent que la dissidència i la identitat femenina romanguin ocultes després d’un vel de correcció política i submissió. Però el silenci té un límit. Trencar la malla amb les mans i obrir-se pas amb la boca és l’acte visceral de recuperar la veu. És la negativa rotunda a deixar-se asfixiar pel prejudici aliè, transformant l’ofec en un crit de llibertat que esquinça la norma imposada.
Serie 5: El desgarro y la ruptura de la censura
«La palabra desatada»
El juicio social impone el silencio, pretendiendo que la disidencia y la identidad femenina permanezcan ocultas tras un velo de corrección política y sumisión. Pero el silencio tiene un límite. Romper la malla con las manos y abrirse paso con la boca es el acto visceral de recuperar la voz. Es la negativa rotunda a dejarse asfixiar por el prejuicio ajeno, transformando el ahogo en un grito de libertad que rasga la norma impuesta.
SÈRIE 6
Sèrie 6: Cossos alliberats i sobirans
«Habitar la mateixa pell»
Despullades de les cordes del dogma i lliures de la xarxa de l’escrutini públic, les dones tornen a posseir els seus cossos. Sense el pes del judici moral que penalitza la seva anatomia i la seva sexualitat, el cos de la dona deixa de ser un territori a colonitzar o castigar per a convertir-se, simplement, en el seu propi temple. L’esquena alçada i la pell al nu són la prova que la sobirania sobre una mateixa és inalienable.
Serie 6: Cuerpos liberados y soberanos
«Habitar la propia piel»
Despojadas de las cuerdas del dogma y libres de la red del escrutinio público, las mujeres vuelven a poseer sus cuerpos. Sin el peso del juicio moral que penaliza su anatomía y su sexualidad, el cuerpo de la mujer deja de ser un territorio a colonizar o castigar para convertirse, simplemente, en su propio templo. La espalda erguida y la piel al desnudo son la prueba de que la soberanía sobre una misma es inalienable.
SÈRIE 7
Sèrie 7: El judici a la carn i la vulnerabilitat exposada
«La mirada punitiva»
La societat maltracta a la dona no sols a través de la prohibició del seu desig, sinó mitjançant la hipervigilància i la fragmentació del seu cos. S’emeten judicis de valor constants sobre la carn, buscant imperfeccions per a castigar l’autoestima. Mostrar el cos en la seva veritat —amb els seus plecs, la seva textura i la seva vulnerabilitat— és un acte de rebel·lia enfront del cànon patriarcal que pretén cosificar i controlar la corporalitat femenina.
Serie 7: El juicio a la carne y la vulnerabilidad expuesta
«La mirada punitiva»
La sociedad maltrata a la mujer no solo a través de la prohibición de su deseo, sino mediante la hipervigilancia y la fragmentación de su cuerpo. Se emiten juicios de valor constantes sobre la carne, buscando imperfecciones para castigar la autoestima. Mostrar el cuerpo en su verdad —con sus pliegues, su textura y su vulnerabilidad— es un acto de rebeldía frente al canon patriarcal que pretende cosificar y controlar la corporalidad femenina.
SÈRIE 8
Sèrie 8: La mirada que violenta (La confrontació final)
«El veredicte de la resistència»
La violència de gènere s’alimenta de l’anonimat social, dels judicis de valor emesos des de la comoditat de la massa. En aquest espai despullat de tot artifici, la dona ja no s’amaga de les acusacions absurdes ni del maltractament arbitrari. Suportar la mirada de l’espectador és un acte d’interpel·lació directa: nua la hipocresia d’una societat que lliga i penalitza. Al final, no són elles les que queden exposades davant el prejudici; és el mateix prejudici el que queda retratat en la seva crueltat.
«L’orgull de la trobada»
El càstig social fracassa quan l’amor i el desig entre dues dones se celebren sota la llum. Les relacions del mateix sexe han estat històricament perseguides, titllades de tabú o invisibilitzades per la violència patriarcal. Aquí, l’abraçada íntima i el petó desarmat desafien d’enfront d’aquesta mirada penalitzadora. No hi ha entenimentades, no hi ha malles, no hi ha culpa. Només la certesa que l’amor dissident és, per sobre de tot, llum, orgull i supervivència.
Serie 8: La mirada que violenta (La confrontación final)
«El veredicto de la resistencia»
La violencia de género se alimenta del anonimato social, de los juicios de valor emitidos desde la comodidad de la masa. En este espacio despojado de todo artificio, la mujer ya no se esconde de las acusaciones absurdas ni del maltrato arbitrario. Soportar la mirada del espectador es un acto de interpelación directa: desuda la hipocresía de una sociedad que ata y penaliza. Al final, no son ellas las que quedan expuestas ante el prejuicio; es el propio prejuicio el que queda retratado en su crueldad.
«El orgullo del encuentro»
El castigo social fracasa cuando el amor y el deseo entre dos mujeres se celebran bajo la luz. Las relaciones del mismo sexo han sido históricamente perseguidas, tildadas de tabú o invisibilizadas por la violencia patriarcal. Aquí, el abrazo íntimo y el beso desarmado desafían de frente a esa mirada penalizadora. No hay cuerdas, no hay mallas, no hay culpa. Solo la certeza de que el amor disidente es, por encima de todo, luz, orgullo y supervivencia.
SÈRIE 9
Sèrie 9: El pretext del judici (La culpa esquitxada)
«La construcció del pretext»
Per a l’ull patriarcal, qualsevol motiu és vàlid per a iniciar la cacera. Es jutja la seva manera d’estimar, la seva manera de vestir, el seu silenci o el seu crit. La societat funciona com un tribunal invisible que busca activament la falta en la dona per a justificar el seu càstig. En un entorn hostil, l’afecte i la vulnerabilitat compartida es converteixen en el blanc perfecte d’una moral punitiva que esquitxa amb culpa i intenta denigrar el més pur: el dret a habitar el propi cos sense demanar permís.
Serie 9: El pretexto del juicio (La culpa salpicada)
«La construcción del pretexto»
Para el ojo patriarcal, cualquier motivo es válido para iniciar la cacería. Se juzga su forma de amar, su manera de vestir, su silencio o su grito. La sociedad funciona como un tribunal invisible que busca activamente la falta en la mujer para justificar su castigo. En un entorno hostil, el afecto y la vulnerabilidad compartida se convierten en el blanco perfecto de una moral punitiva que salpica con culpa e intenta denigrar lo más puro: el derecho a habitar el propio cuerpo sin pedir permiso.
Amb aquest bloc es tanca el discurs de l’exposició, deixant clar que:
El maltractament no és un fet aïllat, sinó una maquinària social que fabrica excuses constantment per a sotmetre a la dona.
Podeu veure l’exposició si premeu aquest enllaç: ANTONIO MIRALLES – VIOÈNCIA DE GÈNERE